Què m'ha passat? Jo abans tenia esperança, tenia il·lusions... En el meu bagul no hi havia lloc per les tristors ni les preocupacions. Ho tenia tot. Portava un mapa i una brúixola, per no perdre'm, un llibre, per alimentar-me quan tingués gana, i un rellotge, per no arribar tard. Llavors, on està l'error?
Vaig treballar en aquest projecte durant anys, li vaig dedicar tot el meu temps i diners, i llavors, perquè?
M'he xocat, me xocat contra un mur, m'he xocat sense córrer. M'he ofegat, el meu vaixell ha naufragat al mateix temps que sortia del port. Els meus somnis han fugit de la gàbia on els tenia.
Els somnis tenien moltes ganes de sortir, moltes... I després de molt aguantar-se han acabat obrint la porta de la gàbia. Se m'han escapat tots en un obrir i tancar d'ulls. Per això tant esforç? La impaciència m'ha deixat cec... Tenia tantes ganes de que els somnis es complissin que al final he acabat perdent-los tots.
Ara em veig perseguint-los per intentar recuperar, encara que sigui, algun dels somnis. Resant i demanant a Déu que tornin, perquè, si no ho fan, estaré perdut. Em sento com si comencés de zero, sense esperances, sense intencions, sense propòsits, sense res...
L'avarícia i la cobdícia m'han portat a la més inèdita ruïna.
Ara, veig con els somnis que un dia van ser meus marxen sense ni tan sols acomiadar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada