Les fredes gotes de pluja recorrien les seves galtes fins caure al terra, avui el cel plorava. No portava paraigües, no li feia falta, tant li feia. Recorria els carrer buits d'aquesta trista ciutat sense rumb fix, no tenia on anar. Aquella era la ciutat on havia nascut, on s'havia criat i on havia crescut, però no la reconeixia. Cada carrer i cada racó li semblaven nous. Caminava mirant el terra, observant el seu reflex als tolls d'aigua, ja no li importaria si es xocava, es queia o es danyava, ho havia perdut tot. No li quedava res.
Tots els seus projectes s'havien esvaït, tot el futur que havia planejat, se'n havia anat. L'havia abandonat com aquell que llença un paper a terra, sense importar-li què li passarà o qui se'l trobarà. Així es sentia. Ja no li quedava ni esperança.
Ara estava sol, completament sol. No hi havia ningú al que pogués demanar ajuda, ningú amb el que compartir les seves penes, ningú... En aquells moments li hagués agradat tindre algú amb el que parlar. Però no hi havia ningú al carrer, només putes, borratxos i enamorats, ningú decent.
Així, sense on caure's mort, Billie va decidir anar al lloc on se'l escoltaria, al lloc on ofegaria les seves penes en alcohol, el lloc on gastaria els seus últims deu euros, l'únic lloc on, en aquests casos, pots dirigir-te. El coneixia bé, però mai hi havia entrat. De petit, el veia des l'altra vorera, però la seva mare no li permetia apropar-se més, li deia que era el lloc on anaven les persones a les que ja no li quedava res en aquesta vida, les que ja no tenien res que perdre, a gastar els seus últims estalvis en beguda, just el que ell anava a fer...
El Bulevard dels Somnis Perduts.
Ja no li quedava res, ja no li quedava ningú. Aquell era el seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada