Malson hivernal.

El fred i els meus peus ara són un sol. No sento les mans, no sento els dits, no sento la pell. No veig un metre més de mi, la boira ho cobreix tot. La obscuritat es va apoderant d'aquest lloc. No hi ha lluna ni estels. Els meus ulls lluiten per mantenir-se oberts i buscar una sortida, però poc a poc la son em va vencent. I mai més tornaré a despertar.

Em sento observada, alguna cosa em vigila. Em persegueix amb la mirada, però jo no ho puc veure. Es va tornant tot cada vegada més borrós. Intento córrer, però no puc.

De sobte sento un soroll. Un soroll espantós. Com un crit. No, espera. Sembla un animal. No ho sé, ja se'n ha anat.

Torno a sentir un soroll. Aquesta vegada són passos. Van apropant-se. La por i el pànic es van apoderant de mi. Em quedo parada, no sé que fer. No puc ni demanar ajuda. Buida per fora, buida per dintre. Veig la meva vida passar en un segon. Em penedeixo de totes les oportunitats que vaig deixar caure, dels trens que no vaig agafar i del mal que vaig fer a la gent.

Veig una ombra apropar-se per fi, és aquí. Ha arribat la meva hora, no hi ha sortida, no hi han possibilitats d'escapar.

Cap llum il·lumina el meu camí aquesta vegada, me he perdut... per sempre.