Cafè.

Vine. Assenta't al meu costat. Parlem. Parlem de les penes que ens pertorben, i de les que encara queden per arribar. Parlem dels llocs que hem visitat, dels records que vam deixar. Parlem de llibres, de música i de pel·lícules. Parlem dels nostres interessos, dels nostres pensaments, dels nostres ideals. Parlem de nosaltres, de ells i de ell. Parlem de tu, de tots, de tot. Sigui del que sigui, parlem-hi.

Parlem de les nostres pors, parlem dels nostres odis, parlem de les nostres vides...

Vine. Apropa't. Conta'm. Conta'm què és allò que et preocupa. Conta'm qui és l'afortunat al que estimes. Conta'm què has fet avui, conta'm què vas fer ahir i, potser, si hi ha temps, conta'm el que faràs demà.

Vine. Mira'm. Vull saber-ho, t'escolto. Quants carrers has hagut de recórrer per arribar avui fins aquí? ¿A quantes persones t'has trobat, i de quantes has passat? ¿Quants aparadors t'has parat a mirar i quant has desitjat comprar? Solta't, tranquil·la. Únicament vull saber.

Potser, si contestes les meves preguntes, et podria ajudar. Potser, si m'ho contessis tot, podria guiar-te. Però no ho fas, no ho vols fer. Et fa por, o vergonya, o què sé jo. Algun estúpid pensament ha recorregut el teu cap de punta a punta impedint que m'ho contis.

Haguéssim pogut parlar, haguéssim pogut conèixer-nos. En fi, una altra vegada serà.

I així, lentament, es va desfent la conversació en la espuma del cafè. Jo et miro, tu em mires, i ens girem. Com ha canviat tot, encara recordo la nostra primera conversa; curta, intensa, i aquí.

Vam connectar d'una manera especial, i des de llavors aquest has sigut el nostre petit santuari.

Llàstima, aquesta vegada sense dubte, de que les coses acabin.

L'últim glop.

Adéu, petita, espero que demà contestis les meves preguntes.