Espases invisibles.

Des que eren petits han tingut la necessitat de mesurar qui era el millor. Sempre seguien al que portava l'espasa més afilada, però no valoraven a qui tenia l'escut més gros. Aquest sempre ha sigut el seu gran error. El guerrer que més matava era el preferit, donava igual si es feia mal os si moria en l'intent. Mai es fixaven en el guerrer que tenia més habilitat, o en el que es defenia millor. I això no canviava mai.
Llavors els guerrers es van fent més grans, i tenen la necessitat de semblar-se al líder, però no es donen compte de que no destacaran per ser iguals al més fort, sinó que el que realment destacarà serà el guerrer més diferent. Destacarà el que lluiti amb l'ànima i creativitat, i no amb força i imitació. Els guerrers poc a poc s'aniran fent grans, i se'n adonaran del seu error. No és millor lluitador el que més mata, sinó el que més sap perdonar.
Però ja serà tard, ells se'n penediran de totes les vides que van robar, alhora que el guerrer que de petit havia sigut marginat per diferent, ara estaria banyant-se en la seva pròpia felicitat per haver sabut somriure en aquesta vida passés el que passés, l'acceptessin o el marginessin. Aquest guerrer que havia sabut mantindre's en peu només amb un escut, ara observava com els altres s'ofegaven. Però en realitat no era venjança el que sentia, sinó pena. Aquells pobres guerrers havien intentat aconseguir la felicitat seguint a altres que semblaven tenir-la, però que en realitat només la fingien. Però no era culpa seva, aquells "lluitadors" a els que seguien sabien el que feien. Els havien enganyat, i ells no ho havien vist.
Però així és la vida, només uns pocs sobreviuen en aquesta societat, els que obren els ulls i saben que no han de seguir ningú. Un lluitador té la seva pròpia personalitat i idees, només hem de saber encontrar-les, i una vegada han estat trobades, alliberar-les.