Sensacions teatrals.

Tic, tac, tic, tac. Falten només uns pocs minuts. Noto com els nervis es van apoderant de mi. De sobte, em venen ganes de fer tot tipus de bogeries. Miro els meus companys, ells em miren a mi. Perfecte, tot llest. Una veu, de sobte, s'aixeca entre les demés i tots callen. Aprofito per donar un últim repàs mental al meu text, però no ho aconsegueixo. La il·lusió m'ho impedeix, alguna cosa m'espenteja a assaborir fins l'últim segon d'aquest moment. La veu calla, ha arribat l'hora. El llum es tanca i es sent un soroll, un soroll del qual ens alimentem molts aquí, un soroll que marca el principi i la fi de la vida d'aquest petit personatge, un soroll que ens calma i ens excita a la vegada, treu el millor i el pitjor de nosaltres, un soroll que esperem impacients, un soroll que solem anomenar "aplaudiment".

I, abans de veure com el teló s'obre davant els meus ulls, un lleuger pensament recorre la meva ment abans de l'espectacle: únicament són dues simples paraules, però em donen forces suficients per continuar. Una llum il·lumina la meva cara finalment. Ara sí, ha començat. Els meus peus exploren l'escenari com si fossin els d'una ballarina, la veu surt de la meva gola com si fos la d'un poeta i el meu cos explica una història com un llibre. Totes les meves facultats s'uneixen en una sola, fet que únicament passa quan em trobo en aquesta sala, per oferir al públic una obra que no podran oblidar. Això sí, cada personatge escull entretenir-los a la seva manera, cada actor és un món, cada actor és el seu món.

Una vegada acabada la proesa, faig una última ullada al públic abans de que el meu cos i el meu cap es moguin lleugerament cap abaix. Sé que el gran Dionís estarà observant-me orgullós des de dalt en aquests moments. No puc demanar més.

Text pel dia mundial del teatre, 27 de març.