Frase

-"Al escriure, un recorda que està viu, i això és un privilegi." (Ray Bradbury)

Vine.

-Vine. Apropa't. No et faré res, t'ho prometo.

-Mentida.

-Ets llesta. D'acord, no vinguis si no vols, però sàpigues que si vens tindràs tot el que vulguis, tot allò que has desitjat sempre, tot allò amb el que has somiat... 

-Tot?

-Tot. Absolutament tot. Vine, i podràs gaudir de tot allò. Vine, i et faré princesa, princesa del que vulguis. Tindràs súbdits, gent que farà el que tu vulguis, gent a les teves ordres. Vine i t'ensenyaré allò que ningú mai no t'ha ensenyat. T'ensenyaré a governar, a manar, a regnar. T'ensenyaré a estar per damunt dels altres, a ser millor, a sentir-te millor. T'ensenyaré a anar pujant fins arribar a dalt de tot, i després romandre allà. Res ni ningú no estarà per damunt teu, seràs reina de tot el que t'envolta. No t'agradaria? Fer el que vulguis quan vulguis, perquè sí, sense haver de donar explicacions a ningú. Sentir-te màgica, sentir que pots amb tot, que res no et pot aturar. Sentir que cap cosa no podrà fer-te enfonsar mai, és una sensació increïble... 

Vine i tindràs tot això. 

-Vull més.

-Vols més? Llavors tindràs més, només has de vindre...

-D'acord, vinc.

-Fas bé, petita. Agafa'm la mà, vine.

"La millor manera d'alliberar-se de la temptació és caure en ella."

(Oscar Wilde)

La nit.

Passejava. Passejava pensant. A vegades li hagués agradat no pensar tant, però no ho podia impedir. Pensava massa.

Passejava a poc a poc, volia tastar cada segon d'aquella nit. Passejava i recordava. Recordava vells moments... Llàstima que tot s'hagués acabat. Ara se sentia sol, però no el molestava. Tots, absolutament tots, se n'havien anat. No literalment, encara eren allà, però sense adonar-se'n.

Tots tenien coses a fer... No ho entenia, per què? Quina necessitat tenia la gent de fer coses? Coses i més coses, coses tot el dia... S'havien parat a pensar alguna vegada si de veritat volien fer el que estaven fent? No ho creia. 

Quina necessitat tenien d'organitzar-ho tot? Amb lo bonic que és sortir al carrer sense saber què faràs. Fer un tomb per la nit sense rumb fix, aturar-te en una cafeteria a prendre alguna cosa... Observar els estels sense saber quin nom tenen... Perquè, per a què posar-los noms? Per què no, simplement, admirar sa bellesa? 

Tampoc no entenia la mania d'alguns homes d'explicar el perquè de tot. Per què donar sentit a la vida? Per què no únicament gaudir-la? Per a què voler saber perquè, com i on naix una flor? Per què no simplement observar lo bonica que és? Que estranya que és la gent...

I allí estava ell, diferent i indiferent al món; una vegada més, pensant. Pensant que ja no quedava gent com ell, pensant en lo preciosa que podria ésser la vida sense que la gent tingués coses a fer, pensant si, tard o d'hora, el món aprendria.

I allí estaven ell, ell i la nit, l'única que l'escoltava i el comprenia. 

Frase

-"En un món de portes tancades, l'home que té la clau és el rei." (Sherlock)

Dolça venjança.

Tens por? La tens? Sí, oi? Ara que el sol se'n va i ara que lluna torna, ara que l'obscuritat et torna cega, que les cuques de llum s'apaguen i que les estrelles no brillen. Ara, per fi, tens por.

Ara és el meu moment. Tants anys ocultant-me, tants anys fugint, però ha valgut la pena esperar. Ara per fi em toca a mi. Allò a el que més tems, allò a el que sempre has tingut por, ara està de part meva. Preparats per derrocar-te. 

Venjança? Sí, ho podríem dir així. Fer-te pagar tot el que em vas fer. Pensaves que feies el bé? T'equivocaves. Ningú no fa el bé ni el mal, únicament són productes de la nostra tossuderia, del voler tindre explicacions per tot.

"Has ferit algú? Li has fet sentir malament? Ets dolent." No, potser l'altre li ha donat raons suficients per fer-li mal. No penseu en això, veritat? Un altre error.

Observa la poca llum que queda, és l'última que veuràs.

Ara tens el que et mereixes. Faràs tot el que et digui, em diràs tot el que vulgui sentir, sinó, ja pots començar a pregar a allò al que dieu Déu. 

Que sóc malvat? No filla, no, sóc venjatiu.

Perquè en la venjança el més dèbil és sempre el més feroç. (Anònim)

Records que van quedar...

Cap amunt, cap avall, cap amunt, cap avall. Què divertit era aquell cavallet! Recordo que era capaç de passar-me hores balancejant-me en ell, imaginant-me que era un bell cavaller que recorria regions i salvava princeses. Què bonics records. No passava un dia en el que no desitjava tornar a ser aquell nen, aquell nen que no tenia preocupacions, aquell nen al que li van treure la infància... cruelment i sense compassió.

Recorro el que queda d'aquesta antiga casa. Què feliç vaig ser aquí! Passejo pel saló, observant com els anys també han passat per aquest vell edifici. Observo papers i mobles destrossats a terra com si estiguessin dormint. Se'm fa difícil retenir les llàgrimes, va ser tot tan de sobte, tan inesperat... Ningú no s'ho esperava, ningú no ho desitjava...

Segueixo caminant i veig uns quadres a terra. Recordo aquells quadres, recordo el dia en el que ma mare els va portar a casa, estava molt il·lusionada perquè li agradaven molt, i molt contenta perquè no l'havien costat gairebé res. Era un dels pocs records que tenia de ma mare tant contenta, però és clar, tampoc és que me'n recordés de gaires coses...

Entro a l'habitació dels meus pares, el llit està destrossat i els mobles són pel terra. Però, estranyament, la prestatgeria de llibres encara estava dempeus. Era enorme. No podia dir el mateix dels llibres, que eren per terra. Aquells llibres que ma mare tant va amar, eren la seua possessió més apreciada, li encantava llegir. Eren quasi tots de viatges i aventures, a ella li agradava somiar que vivia en un lloc molt llunyà, on cap dels seus problemes mai no la trobarien.

Faig una última ullada a l'habitació abans de marxar, però ràpidament torno a girar-me, acabo de veure una cosa a terra. M'apropo a veure i és exactament el que pensava. L'àlbum de fotos, el nostre àlbum de fotos. L'agafo amb cura i m'assento al que queda de llit. L'obro poc a poc, no està molt ben conservat, però encara és possible observar algunes fotografies. Recorro les pàgines i veig mon germà, no era tan alt com el recordava, però és clar, jo havia crescut, ell no.

Veig el bell rostre de ma mare en les fotos, va ser tan forta... Ens va criar a mon germà i a mi, sola, sense ajuda, únicament amb el seu valor, el seu coratge i la seua imaginació. I la veritat és que s'ho va muntar bé, tinc bons records amb ella, encara que m'hagués agradat conèixer-la millor, llàstima de la guerra.

Incapaç d'aguantar ni un minut més en aquesta casa, agafo l'àlbum, surto ràpidament de l'habitació i em dirigeixo a la porta de sortida.

-Bé; ja poden destruir-la.

"Tant se val el que hagis estranyat

que els records mai no s'oblidaran. 

Les persones que a tu t'han marcat,

en el teu cor perduraran."

(La realitat, de Teràpia de Shock)

Taxi.

-Taxi! Segueixi aquell somni!

Què m'ha passat? Jo abans tenia esperança, tenia il·lusions... En el meu bagul no hi havia lloc per les tristors ni les preocupacions. Ho tenia tot. Portava un mapa i una brúixola, per no perdre'm, un llibre, per alimentar-me quan tingués gana, i un rellotge, per no arribar tard. Llavors, on està l'error?
Vaig treballar en aquest projecte durant anys, li vaig dedicar tot el meu temps i diners, i llavors, perquè?
M'he xocat, me xocat contra un mur, m'he xocat sense córrer. M'he ofegat, el meu vaixell ha naufragat al mateix temps que sortia del port. Els meus somnis han fugit de la gàbia on els tenia.

Els somnis tenien moltes ganes de sortir, moltes... I després de molt aguantar-se han acabat obrint la porta de la gàbia. Se m'han escapat tots en un obrir i tancar d'ulls. Per això tant esforç? La impaciència m'ha deixat cec... Tenia tantes ganes de que els somnis es complissin que al final he acabat perdent-los tots.

Ara em veig perseguint-los per intentar recuperar, encara que sigui, algun dels somnis. Resant i demanant a Déu que tornin, perquè, si no ho fan, estaré perdut. Em sento com si comencés de zero, sense esperances, sense intencions, sense propòsits, sense res...

L'avarícia i la cobdícia m'han portat a la més inèdita ruïna.

Ara, veig con els somnis que un dia van ser meus marxen sense ni tan sols acomiadar-se.

Frase

-"L'art no és una cosa, sinó un camí." (Elbert Hubbard)

No és fàcil.

Tots passem per mals moments, absolutament tots. A uns els hi duren més, a d'altres menys, però sempre estan allí. Ens agradarà? Clar que no, a ningú no li agrada passar per un mal moment, però és necessari, una espècie de forma d'equilibrar el Karma. Perquè, passis pel que passis en el teu mal moment, sempre has de recordar que, en una muntanya russa, després de cada baixada sempre hi ha una pujada.

Perquè recorda que no és fàcil, no és fàcil sortir d'un pou, no és fàcil tornar a volar després de caure, però és necessari, és necessari per continuar vivint. Sé que no és fàcil viure, que no és fàcil portar una vida normal, no és gens fàcil, però és inevitable. No és fàcil continuar.

Per això sempre has d'estar alerta, mai baixar la guàrdia. Perquè en qualsevol moment, en qualsevol lloc, pot venir-te el mal moment, la desgràcia.
Però això no és suficient; encara que estiguis alerta, encara que no baixis la guàrdia, compta sempre amb algú. Tingues un soci, un company de viatge, perquè saps perfectament que no ho pots fer sol, ho saps... Ningú no és capaç de aconseguir-ho sol. Estigueu sempre junts, fent-vos costat l'un a l'altre, i així, serà més fàcil.

Tots sabem perfectament que no és fàcil. Però dis-me, on és el teu company?

"Curar les ferides i seguir endavant no és fàcil, però és el camí." (Paulo Coelho)

Sound of silence.

Calla. Escolta. Ho sents? Ho pots sentir? Preciós, oi? Poques vegades més ho sentiràs. Has tingut sort, no tothom és capaç de sentir-ho. Per uns és impossible i per altres... bé, per altres és encara més impossible. 

Has sigut capaç de sentir-ho, i això vol dir una cosa. Vol dir que no ets normal, que ets especial. Vol dir que has arribat fins el fons de la teva ànima. Vol dir que t'has trobat, que ja saps qui ets. Vol dir tantes coses, que mai no podries arribar a contar-les. 

Mira't, tens un gran futur. Has demostrat ser el qui vaig pensar que erets. M'has demostrat que pots arribar a aconseguir tot allò que et proposis, tot allò que vulguis fer. Ets silenciosament genial.

I recorda que, quan hagis d'afrontar un problema, has de parar. Para, calla, i escolta. Escolta, escolta profundament, i només si et concentres prou, podràs arribar a escoltar el so del silenci.

"Ten thousand people, maybe more.

People talking without speaking,

people hearing without listening,

people writing song that voices never share

and no one dare

disturb the sound of silence."

Perquè si de veritat vols escoltar, pots arribar a sentir-ho.

Corren.

Corria. O més ben dit, fugia. Fugia de les penes, dels malsons, de les tristors. Fugia de la vida, la seva vida. Una vida que havia començat bé, però que, al final, es va acabar podrint. 

En els últims anys, tot havia anat a pitjor. Inclús abans de que passés, ja s'ho ensumava, no es podia tindre tanta sort. Sort que li havia acompanyat des de petit, però que ara, l'havia abandonat.

Però es clar, tots tenien raó, tot menys ella, no era culpa de ningú, sinó seva, únicament seva. Tot va ser culpa del no parlar, del voler aguantar-s'ho tot dins, sense dir ni mitja paraula, ni tan sols un simple so. En aquell moment, no pensava que podria afectar-li en un futur. Pobre criatura, pobre innocent criatura. Desconeixia el poder de les paraules. 

I tot va succeir tan ràpid, tan ràpid, que ni ella mateixa se'n va adonar del que havia passat.

Tenia somnis, tenia esperances. 

Ho havia donat tot per aconseguir-ho, absolutament tot,

i ara, ho havia perdut tot, absolutament tot.

"Corren, corren pels carrers corren,

paraules que no s'esborren,

imatges que no se'n van." 
(Corren, de Gossos)

De sobte, tots els seus somnis es van transformar en malsons.

No es tan fàcil fugir dels records...

Frase

-"La lectura és per la ment el que l'exercici pel cos." (Anònim)

Cafè.

Vine. Assenta't al meu costat. Parlem. Parlem de les penes que ens pertorben, i de les que encara queden per arribar. Parlem dels llocs que hem visitat, dels records que vam deixar. Parlem de llibres, de música i de pel·lícules. Parlem dels nostres interessos, dels nostres pensaments, dels nostres ideals. Parlem de nosaltres, de ells i de ell. Parlem de tu, de tots, de tot. Sigui del que sigui, parlem-hi.

Parlem de les nostres pors, parlem dels nostres odis, parlem de les nostres vides...

Vine. Apropa't. Conta'm. Conta'm què és allò que et preocupa. Conta'm qui és l'afortunat al que estimes. Conta'm què has fet avui, conta'm què vas fer ahir i, potser, si hi ha temps, conta'm el que faràs demà.

Vine. Mira'm. Vull saber-ho, t'escolto. Quants carrers has hagut de recórrer per arribar avui fins aquí? ¿A quantes persones t'has trobat, i de quantes has passat? ¿Quants aparadors t'has parat a mirar i quant has desitjat comprar? Solta't, tranquil·la. Únicament vull saber.

Potser, si contestes les meves preguntes, et podria ajudar. Potser, si m'ho contessis tot, podria guiar-te. Però no ho fas, no ho vols fer. Et fa por, o vergonya, o què sé jo. Algun estúpid pensament ha recorregut el teu cap de punta a punta impedint que m'ho contis.

Haguéssim pogut parlar, haguéssim pogut conèixer-nos. En fi, una altra vegada serà.

I així, lentament, es va desfent la conversació en la espuma del cafè. Jo et miro, tu em mires, i ens girem. Com ha canviat tot, encara recordo la nostra primera conversa; curta, intensa, i aquí.

Vam connectar d'una manera especial, i des de llavors aquest has sigut el nostre petit santuari.

Llàstima, aquesta vegada sense dubte, de que les coses acabin.

L'últim glop.

Adéu, petita, espero que demà contestis les meves preguntes.

Boulevard of broken dreams.

Les fredes gotes de pluja recorrien les seves galtes fins caure al terra, avui el cel plorava. No portava paraigües, no li feia falta, tant li feia. Recorria els carrer buits d'aquesta trista ciutat sense rumb fix, no tenia on anar. Aquella era la ciutat on havia nascut, on s'havia criat i on havia crescut, però no la reconeixia. Cada carrer i cada racó li semblaven nous. Caminava mirant el terra, observant el seu reflex als tolls d'aigua, ja no li importaria si es xocava, es queia o es danyava, ho havia perdut tot. No li quedava res.

Tots els seus projectes s'havien esvaït, tot el futur que havia planejat, se'n havia anat. L'havia abandonat com aquell que llença un paper a terra, sense importar-li què li passarà o qui se'l trobarà. Així es sentia. Ja no li quedava ni esperança. 

Ara estava sol, completament sol. No hi havia ningú al que pogués demanar ajuda, ningú amb el que compartir les seves penes, ningú... En aquells moments li hagués agradat tindre algú amb el que parlar. Però no hi havia ningú al carrer, només putes, borratxos i enamorats, ningú decent.

Així, sense on caure's mort, Billie va decidir anar al lloc on se'l escoltaria, al lloc on ofegaria les seves penes en alcohol, el lloc on gastaria els seus últims deu euros, l'únic lloc on, en aquests casos, pots dirigir-te. El coneixia bé, però mai hi havia entrat. De petit, el veia des l'altra vorera, però la seva mare no li permetia apropar-se més, li deia que era el lloc on anaven les persones a les que ja no li quedava res en aquesta vida, les que ja no tenien res que perdre, a gastar els seus últims estalvis en beguda, just el que ell anava a fer...

El Bulevard dels Somnis Perduts.

Ja no li quedava res, ja no li quedava ningú. Aquell era el seu lloc.

Frase

-"La meva droga és el teatre, hauria d'acudir a una desintoxicació, però no vull." (Concha Velasco)

Sensacions teatrals.

Tic, tac, tic, tac. Falten només uns pocs minuts. Noto com els nervis es van apoderant de mi. De sobte, em venen ganes de fer tot tipus de bogeries. Miro els meus companys, ells em miren a mi. Perfecte, tot llest. Una veu, de sobte, s'aixeca entre les demés i tots callen. Aprofito per donar un últim repàs mental al meu text, però no ho aconsegueixo. La il·lusió m'ho impedeix, alguna cosa m'espenteja a assaborir fins l'últim segon d'aquest moment. La veu calla, ha arribat l'hora. El llum es tanca i es sent un soroll, un soroll del qual ens alimentem molts aquí, un soroll que marca el principi i la fi de la vida d'aquest petit personatge, un soroll que ens calma i ens excita a la vegada, treu el millor i el pitjor de nosaltres, un soroll que esperem impacients, un soroll que solem anomenar "aplaudiment".

I, abans de veure com el teló s'obre davant els meus ulls, un lleuger pensament recorre la meva ment abans de l'espectacle: únicament són dues simples paraules, però em donen forces suficients per continuar. Una llum il·lumina la meva cara finalment. Ara sí, ha començat. Els meus peus exploren l'escenari com si fossin els d'una ballarina, la veu surt de la meva gola com si fos la d'un poeta i el meu cos explica una història com un llibre. Totes les meves facultats s'uneixen en una sola, fet que únicament passa quan em trobo en aquesta sala, per oferir al públic una obra que no podran oblidar. Això sí, cada personatge escull entretenir-los a la seva manera, cada actor és un món, cada actor és el seu món.

Una vegada acabada la proesa, faig una última ullada al públic abans de que el meu cos i el meu cap es moguin lleugerament cap abaix. Sé que el gran Dionís estarà observant-me orgullós des de dalt en aquests moments. No puc demanar més.

Text pel dia mundial del teatre, 27 de març.

Frase

-"La lectura és la fàbrica de la imaginació". (Jaino Gomelsky)

Malson infernal.

Fa calor. Molta calor. No puc respirar. El fum ho tapa tot, m'asfixia. Em vaig consumint poc a poc, no puc més.

No recordo com va començar. Una flama, després una columna de fum i després aquest malson infernal.

L'aire ardent em recorre tot el cos. Es clava en mi com un punyal. Crema, crema molt. No puc escapar. No sé que fer, em queda poc temps. Busco aigua, un indici d'alguna cosa freda i humida, però no trobo res. La desesperació es va apoderant de mi, em sento perduda, desorientada.

La calor va vencent els meus sentits poc a poc. Em crema la pell. M'incendia el cor. Me va guanyant lentament.

Escolto una veu, una veu familiar. Intento endevinar d'on ve. Sí, és allà. Distingeixo una silueta entre tota aquesta fumera. La veig, intento arribar fins ella, intento assolir-la. Però els peus em cremen, i sento que no seré capaç d'arribar-hi.

De sobte caic. Ja tot està perdut. El dolor es va apoderant de mi. Les poques defenses que em queden lluiten per mantindrem viva, però sento que la mort ja està a prop.

El dimoni la ha enviat per recollir-me... al fi.

Malson hivernal.

El fred i els meus peus ara són un sol. No sento les mans, no sento els dits, no sento la pell. No veig un metre més de mi, la boira ho cobreix tot. La obscuritat es va apoderant d'aquest lloc. No hi ha lluna ni estels. Els meus ulls lluiten per mantenir-se oberts i buscar una sortida, però poc a poc la son em va vencent. I mai més tornaré a despertar.

Em sento observada, alguna cosa em vigila. Em persegueix amb la mirada, però jo no ho puc veure. Es va tornant tot cada vegada més borrós. Intento córrer, però no puc.

De sobte sento un soroll. Un soroll espantós. Com un crit. No, espera. Sembla un animal. No ho sé, ja se'n ha anat.

Torno a sentir un soroll. Aquesta vegada són passos. Van apropant-se. La por i el pànic es van apoderant de mi. Em quedo parada, no sé que fer. No puc ni demanar ajuda. Buida per fora, buida per dintre. Veig la meva vida passar en un segon. Em penedeixo de totes les oportunitats que vaig deixar caure, dels trens que no vaig agafar i del mal que vaig fer a la gent.

Veig una ombra apropar-se per fi, és aquí. Ha arribat la meva hora, no hi ha sortida, no hi han possibilitats d'escapar.

Cap llum il·lumina el meu camí aquesta vegada, me he perdut... per sempre.

Frase

-"Sempre vaig imaginar que el paradís seria alguna mena de biblioteca". (Jorge Luis Borges)

L'ocell.

EL DESIG DE L'OCELL.

L'ocell volava, l'ocell observava. L'ocell sabia tot el que succeïa en aquell lloc, sabia quan i com succeirien les coses. L'ocell ja portava temps en aquell lloc, portava tant de temps que es podria dir que l'ocell era més vell que el lloc. No obstant, l'ocell estava trist, bastant trist. L'ocell volava, sí, però no era lliure. L'ocell no havia sortit mai d'aquell lloc, i volia veure allò que succeïa fora d'aquelles fronteres. Volia viatjar, volia aprendre, volia gaudir i volia explorar. Volia visitar tots aquells llocs dels quals tant n'havia sentit parlar. Era l'únic que desitjava.

L'OPORTUNITAT DE L'OCELL.

L'ocell s'ofegava en la rutina, ja tenia aquell lloc molt vist. Així que va decidir aprofitar quan ningú el mirava, quan ningú li parava atenció, per marxar-se. Marxar-se lluny, molt lluny, per fi faria realitat el seu somni. Volaria alt, molt alt, i observaria des les estrelles tot allò que no podia volar. Exploraria noves ciutats, nous boscos, noves muntanyes, nous llocs. Coneixeria més ocells com ell, esperits lliures que també haurien decidit marxar. Seria com aquelles aus que veia vindre a la tardor i anar-se'n després, lliures. Sempre els havia envejat, ells viatjaven d'un lloc a un altre, tot l'any viatjant, tot l'any descobrint, just el que ell faria.

L'OCELL NO VOLA.

L'ocell va marxar, sense avisar ni dir-s'ho a ningú, va marxar sol, amb l'única companyia de la seva ombra. Però només portava uns quants metres quan alguna cosa el va retenir. No sabia dir el què ni perquè, però així ho va fer. Una força l'atreia a aquell lloc, el seu lloc, i era més fort que ell. No podia avançar, la força s'ho impedia, però ell volia llibertat. L'ocell es va desesperar i, amb un últim esforç per aconseguir la seva llibertat, va utilitzar totes les seves forces en vèncer allò que el retenia, però no ho va aconseguir.

L'ocell, esgotat, va caure, va caure precipitadament fins tocar el terra i, de la caiguda, es va partir les ales. L'ocell acabava d'esgotar totes les possibilitats de ser lliure, sense vol no hi havia llibertat.

"Deixeu-me volar!

Jo sóc lliure de fer el que vulgui,

no em tragueu la llibertat."

(El vol de l'home ocell, de Sangtraït) 

Ara l'ocell era esclau d'aquell lloc.

Només és una trista disfressa més.

Disfresses per tot arreu. Disfresses de color per dissimular la trista realitat. Només són una capa exterior, les escames de l'home. Quan parles amb la gent, només veus somriures als seus rostres, som si fossin feliços. Però només són somriure de dissimulació, reines de la mentida. Només serveixen per ocultar la nostra pobresa interior. Sota aquells somriures únicament hi han llàgrimes de dolor. Llàgrimes que no ens deixen dormir per les nits, que no ens deixen viure en pau. El dolor en corroeix per dins, però en lloc d'intentar superar-lo, l'amaguem dins nostre, i ens va fent mal poc a poc, però nosaltres el dissimulem.

I el dissimulem bé, amb una mica de maquillatge a la cara ja està tot solucionat. Maquillatge per a que no se'ns notin les ulleres, ulleres de no dormir, no dormir per haver estat plorant tota la nit. 

Després només em de mantenir-nos ocupats i no pensar-hi diuen, però l'únic que estem fent és retardar aquest dolor que, tard o d'hora, acabarà venint. I acabarà venint de la forma més horrible possible. Per això heu de treure la ràbia i la tristesa que porteu dins, heu d'intentar superar-les i acabar amb elles.

"Sé que aquesta és la persona que no t'agrada, però en realitat és així com sóc i com he sigut sempre. El jo dels somriures només és una disfressa per ocultar el buit que porto dins. No em puc queixar de la meva vida perquè segurament hi haurà gent que ho estarà passant molt més malament que jo, però t'asseguro que la meva vida no té quasi res de bo. Sempre vaig amb un somriure perquè no vull que ningú vegi el veritable jo...

Però tranquil·la, sé que no t'agrada aquest jo, i t'estimo massa com per que ho vegis, així que amb tu seré el jo dels somriures, com amb tota la resta de gent, no faré excepcions".

Dedicat a Maria Borrell, una persona important per mi, pels bons moments que encara ens queden per viure.

Frase

-"La ciència és el pedestal de la veritat, l'art el de la bellesa." (Nicolàs Salmerón)

Born this way

Crítiques. La primera paraula que aprèn aquesta societat. Crítiques de dia, crítiques de nit, menjant, quan t'aixeques i quan te'n vas a dormir, a  l'institut i al treball, en aquest país o en un altre. Dona igual on o com et critiquen, la qüestió és criticar-te. Sabeu que fa mal ser criticat per com ets? Per com vius? Per com penses? Mai ho entenen, cadascú té les seves pròpies idees, idees que et fan ser qui ets, et donen personalitat, et fan sentir especial. 

Però la gent només pensa en destruir-te les idees. I com ho fan? Criticant. Sabeu que és aixecar-te amb por a les critiques? A el que et puguin dir avui? Clar que no, mai ho penseu, mai reflexioneu. I cada dia és diferent, cada dia és pitjor. Caus en un precipici, un precipici que no té fi, no saps fins on pot arribar. Està obscur, humit i ple de llàgrimes. Proves a sortir, però l'únic que fas és caure, caure i caure. Caus en una profunda depressió. Ningú no respecta les teves decisions, les teves opinions. No t'entenen, no et volen entendre. Estàs sol, sol entre milions de persones, persones que no t'escolten, que no et veuen, que et senten... Enteneu ara la nostra història, oi? Sí, ara sí, no? Us aneu donant compte de que això també us ha passat a vosaltres, a tots vosaltres. Us han criticat, oi? Us ha fet mal, veritat? Ara ho sentiu, ho sofriu. 

Tots volen canviar-nos, no entenen que som diferents, que som únics, som especials. I ara ho entenc, sempre buscant una persona que et comprengui, que em faci sentir millor, però la veritat és que no trobarem ningú, perquè cada persona és única, no hi ha dos iguals. I sempre hi haurà algú que et voldrà destruir, que et voldrà enfonsar. Perquè? Mai ho sabrem, imperfeccions de Déu, la gent és així. Només sé que has de mantenir-te fort i no cedir a res. No permetis que et facin sentir poca cosa. No ploris, no mereixen les teves llàgrimes. Siguis tu mateix, no has nascut per complaure'ls, ja ets perfecta/e. No canviïs, ets el que ets, i el que ets ho decideixes tu mateix/a, i ningú més. Ets un estel caigut del cel, carinyo, recorda-ho. Escullis el que escullis et criticaran igual.

With: Nerea Modol

El viatge de la vida.

Naveguem en un vaixell, un vaixell sense destinació. Sense cap direcció. Però en aquest vaixell nosaltres som el capità, el capità dels nostres errors, dels nostres somnis, de les nostres decisions. Podem decidir on anar, el nostre destí. Però a vegades comentem l'error de deixar-nos portar per les corrents marines, o li entreguem el timó a una altra persona, i això ens porta a l'enfonsament del vaixell. 

Llavors perdem el rumb, i no sabem on anem, ja no podem fer res. Se'ns va el vaixell, xoquem contra icebergs , ens ofeguem a la nostra pròpia llar, i veiem com les persones que més estimem s'ofeguem lentament. I, poc a poc, aquell vaixell que havia estat ple de somnis i d'il·lusions, ara es converteix en una vaixell fantasma. 

Per això hem de ser forts, hem d'aferrar-nos al timó i no deixar-lo per res del món. Hem de defensar el que és nostre, nostres idees, nostres raons. No deixis mai que algú et prengui el timó, o podries ofegar-te. No deixis que et mengin el cap amb els seus falsos arguments, només són pirates sanguinaris que van perdre el seu vaixell per ser dèbils, i ara busquen un altre que agafar. No caiguis en la temptació, o t'agafaran amb les seves mans brutes i et tiraran a l'aigua, separant-te dels teus somnis, i t'ho prendran tot, i no tindràs una altra opció, hauràs de convertir-te en un d'ells, et transformaràs en un pirata més en aquest mar ple de maldat. 

Has d'agafar el teu vaixell i enfrontar-te als pirates, ningú va dir que mantenir el vaixell fos fàcil, però és la teva única opció. Per arribar al teu destí hauràs de passar per innumerables proves i perills, proves que et faran for poc a poc i t'ajudaran. Però primer has de saber on vols anar, perquè una vegada decidit, ja no podràs donar marxa enrere. Has d'escollir bé, no deixis que escullin per tu. Perquè al viatge de la teva vida, tu decideixes per on vols passar, a on vols arribar.

Ara dis-me, tens clar el teu destí? 

Frase

-"No escriure, per molts de nosaltres, es morir". (Ray Bradbury)

Espases invisibles.

Des que eren petits han tingut la necessitat de mesurar qui era el millor. Sempre seguien al que portava l'espasa més afilada, però no valoraven a qui tenia l'escut més gros. Aquest sempre ha sigut el seu gran error. El guerrer que més matava era el preferit, donava igual si es feia mal os si moria en l'intent. Mai es fixaven en el guerrer que tenia més habilitat, o en el que es defenia millor. I això no canviava mai.
Llavors els guerrers es van fent més grans, i tenen la necessitat de semblar-se al líder, però no es donen compte de que no destacaran per ser iguals al més fort, sinó que el que realment destacarà serà el guerrer més diferent. Destacarà el que lluiti amb l'ànima i creativitat, i no amb força i imitació. Els guerrers poc a poc s'aniran fent grans, i se'n adonaran del seu error. No és millor lluitador el que més mata, sinó el que més sap perdonar.
Però ja serà tard, ells se'n penediran de totes les vides que van robar, alhora que el guerrer que de petit havia sigut marginat per diferent, ara estaria banyant-se en la seva pròpia felicitat per haver sabut somriure en aquesta vida passés el que passés, l'acceptessin o el marginessin. Aquest guerrer que havia sabut mantindre's en peu només amb un escut, ara observava com els altres s'ofegaven. Però en realitat no era venjança el que sentia, sinó pena. Aquells pobres guerrers havien intentat aconseguir la felicitat seguint a altres que semblaven tenir-la, però que en realitat només la fingien. Però no era culpa seva, aquells "lluitadors" a els que seguien sabien el que feien. Els havien enganyat, i ells no ho havien vist.
Però així és la vida, només uns pocs sobreviuen en aquesta societat, els que obren els ulls i saben que no han de seguir ningú. Un lluitador té la seva pròpia personalitat i idees, només hem de saber encontrar-les, i una vegada han estat trobades, alliberar-les.

Corones que no existeixen.

Des que eren petites els hi han dit que són princeses, que poden fer el que vulguin si s'ho proposen. Que si es fiquen un vestit i una corona, poden manar a qualsevol. Que seran senyores d'un palau, un palau preciós, en pau, sense mals ni discussions, sense mentides ni traïcions. Sempre els hi diuen que les seves vides seran perfectes, que encontraran un príncep del qual enamorar-se, i que ell les cuidarà tota la vida. Però les menteixen, les menteixen descaradament i sense compassió.

Però elles no ho saben, no ho saben fins que ja es tard, i ja no poden fer res per arreglar-ho. Només han sigut unes pobres víctimes més d'aquesta societat. Veuen com tot al seu voltant es va podrint, es va tornant negre, i es donen compte de que al conte del que sempre els hi havien parlat, en realitat governa el dolent. Els hi treuen els seus vestits, els hi roben els cavalls i els hi cremen el palaus, i, en un tancar i obrir d'ulls, els hi trenquen els somnis i els hi deixen sense res. Ara són només unes poques ànimes blanques deambulant per un món negre. No tenen res. 

Intenten recuperar aquells somnis trencats buscant un príncep, però en el fons saben que no el trobaran. Intenten pensar que tot és només un malson, que encara queda esperança, i que despertaran al seu llit a palau. Però no és així, i poc a poc se'n adonen. Comencen a obrir els ulls i veuen l'horrible realitat. I llavors és quan les seves ànimes comencen a tornar-se grises, aquell gris que lentament anirà tornant-se negre, i una vegada més, s'hauran ofegat en les seves pors i la societat haurà guanyat. 

Frase

-"L'art és l'expressió dels més profunds pensaments pel camí més senzill." (Albert Einstein)

En un lloc on no hi ha marxa enrere.

-Bon dia.
+Bon dia.
-Encara segueixen allí?
+Sí.
-Vaja...
+No sé perquè t'estranyes, sempre estan allí, mai marxen.
-Segueixo tenint l'esperança de que ho facin. Segueixo esperant...
+Doncs segueix esperant, perquè no ho faran. Mai.
-Perquè sempre ets tan negatiu?
+No sóc negatiu, sóc realista.
-Han portat ja l'esmorzar? Tinc gana...
+No, i no crec que ho facin.
-Perquè?
+Ahir el de la cel·la cinc la va liar parda, i com a càstig ens han deixat sense esmorzar i sense sopar a tots.
-Maleït sigui el de la cel·la cinc!
+Maleir-lo no t'aconseguirà l'esmorzar.
-Ho sé, però ja van tres vegades en aquest mes. Els demés passem gana, saps?
+Dis-m'ho a mi, cada vegada que porten alguna cosa de menjar t'ho menges tu quasi tots.
-No sé perquè et queixes, ho vam acordar el primer dia. Jo menjo més que tu, però tu dorms al matalàs.
+Doncs ara quasi preferiria que fos a l'inrevés.
-Haver-ho pensat abans.
+Avui també has tingut somnis?
-Sí, avui he somiat que estava lluny, en un lloc tenebrós i estrany, en el que habitaven éssers com jo. Parlaven, cantaven i em cridaven...
+Doncs dubto molt que aquest somni es faci realitat.
-I com saps tu això?
+Massa imaginació tens tu! Au va, descansa que després vindran a buscar-nos, i ja saps el que toca avui.
-Sí, més sofriment.

Tancada al meu castell.

-Bon dia, princesa.
-Bon dia.
-Avui és el dia.
-Ho sé.
-És hora d'enfrontar-se a la vida.
-I de saber com és...
-Saps de sobra com és.
-No, no ho sé. He viscut tancada al meu castell tota la vida, somiant i preguntant-me com seria si tot fos diferent, com hem sentiria, com ho afrontaria.
-Però, finalment, el teu sofriment ha acabat, ara no ho somiaràs, ho viuràs. És hora de comprovar si els teus somnis han encertat.
-O s'han equivocat...
-No s'han equivocat.
-Però... i si s'han equivocat?
-Llavor ho superaràs, perquè tens la força suficient per fer-ho. Ho superaràs, sé que ho faràs.
-Això espero...
-Però aquest era el teu somni, quin és el problema?
-Que no sé que m'espera allà fora, com em tractarà la gent. M'acceptaran?
-Clar que ho faran.
-Això ho diu perquè ets ma mare.
-Això ho dic perquè jo sí que sé el que hi ha allà fora, sé el que t'espera. Sí, potser hi ha gent que no t'acceptarà...
-Ho veus!
-... però la majoria sí que ho farà.
-No sé que dir.
-No diguis res, fes-ho. Quant menys esperis, menys sofriràs.

(Ella es va vestir, va esmorzar i es va preparar. Al cap d'una estona, les dos estaven plantades davant la porta, dubtant, preguntant-se què és el que passaria quan la creuessin)

-Preparada?
-No... tinc por.
-Ja veuràs com no passarà res.
-He canviat d'opinió. Em quedaré al meu castell de vidre, nena i reina eterna d'aquest regne fora del temps... per sempre.