Tancada al meu castell.

-Bon dia, princesa.
-Bon dia.
-Avui és el dia.
-Ho sé.
-És hora d'enfrontar-se a la vida.
-I de saber com és...
-Saps de sobra com és.
-No, no ho sé. He viscut tancada al meu castell tota la vida, somiant i preguntant-me com seria si tot fos diferent, com hem sentiria, com ho afrontaria.
-Però, finalment, el teu sofriment ha acabat, ara no ho somiaràs, ho viuràs. És hora de comprovar si els teus somnis han encertat.
-O s'han equivocat...
-No s'han equivocat.
-Però... i si s'han equivocat?
-Llavor ho superaràs, perquè tens la força suficient per fer-ho. Ho superaràs, sé que ho faràs.
-Això espero...
-Però aquest era el teu somni, quin és el problema?
-Que no sé que m'espera allà fora, com em tractarà la gent. M'acceptaran?
-Clar que ho faran.
-Això ho diu perquè ets ma mare.
-Això ho dic perquè jo sí que sé el que hi ha allà fora, sé el que t'espera. Sí, potser hi ha gent que no t'acceptarà...
-Ho veus!
-... però la majoria sí que ho farà.
-No sé que dir.
-No diguis res, fes-ho. Quant menys esperis, menys sofriràs.

(Ella es va vestir, va esmorzar i es va preparar. Al cap d'una estona, les dos estaven plantades davant la porta, dubtant, preguntant-se què és el que passaria quan la creuessin)

-Preparada?
-No... tinc por.
-Ja veuràs com no passarà res.
-He canviat d'opinió. Em quedaré al meu castell de vidre, nena i reina eterna d'aquest regne fora del temps... per sempre.