Corren.

Corria. O més ben dit, fugia. Fugia de les penes, dels malsons, de les tristors. Fugia de la vida, la seva vida. Una vida que havia començat bé, però que, al final, es va acabar podrint. 

En els últims anys, tot havia anat a pitjor. Inclús abans de que passés, ja s'ho ensumava, no es podia tindre tanta sort. Sort que li havia acompanyat des de petit, però que ara, l'havia abandonat.

Però es clar, tots tenien raó, tot menys ella, no era culpa de ningú, sinó seva, únicament seva. Tot va ser culpa del no parlar, del voler aguantar-s'ho tot dins, sense dir ni mitja paraula, ni tan sols un simple so. En aquell moment, no pensava que podria afectar-li en un futur. Pobre criatura, pobre innocent criatura. Desconeixia el poder de les paraules. 

I tot va succeir tan ràpid, tan ràpid, que ni ella mateixa se'n va adonar del que havia passat.

Tenia somnis, tenia esperances. 

Ho havia donat tot per aconseguir-ho, absolutament tot,

i ara, ho havia perdut tot, absolutament tot.

"Corren, corren pels carrers corren,

paraules que no s'esborren,

imatges que no se'n van." 
(Corren, de Gossos)

De sobte, tots els seus somnis es van transformar en malsons.

No es tan fàcil fugir dels records...