Cap amunt, cap avall, cap amunt, cap avall. Què divertit era aquell cavallet! Recordo que era capaç de passar-me hores balancejant-me en ell, imaginant-me que era un bell cavaller que recorria regions i salvava princeses. Què bonics records. No passava un dia en el que no desitjava tornar a ser aquell nen, aquell nen que no tenia preocupacions, aquell nen al que li van treure la infància... cruelment i sense compassió.
Recorro el que queda d'aquesta antiga casa. Què feliç vaig ser aquí! Passejo pel saló, observant com els anys també han passat per aquest vell edifici. Observo papers i mobles destrossats a terra com si estiguessin dormint. Se'm fa difícil retenir les llàgrimes, va ser tot tan de sobte, tan inesperat... Ningú no s'ho esperava, ningú no ho desitjava...
Segueixo caminant i veig uns quadres a terra. Recordo aquells quadres, recordo el dia en el que ma mare els va portar a casa, estava molt il·lusionada perquè li agradaven molt, i molt contenta perquè no l'havien costat gairebé res. Era un dels pocs records que tenia de ma mare tant contenta, però és clar, tampoc és que me'n recordés de gaires coses...
Entro a l'habitació dels meus pares, el llit està destrossat i els mobles són pel terra. Però, estranyament, la prestatgeria de llibres encara estava dempeus. Era enorme. No podia dir el mateix dels llibres, que eren per terra. Aquells llibres que ma mare tant va amar, eren la seua possessió més apreciada, li encantava llegir. Eren quasi tots de viatges i aventures, a ella li agradava somiar que vivia en un lloc molt llunyà, on cap dels seus problemes mai no la trobarien.
Faig una última ullada a l'habitació abans de marxar, però ràpidament torno a girar-me, acabo de veure una cosa a terra. M'apropo a veure i és exactament el que pensava. L'àlbum de fotos, el nostre àlbum de fotos. L'agafo amb cura i m'assento al que queda de llit. L'obro poc a poc, no està molt ben conservat, però encara és possible observar algunes fotografies. Recorro les pàgines i veig mon germà, no era tan alt com el recordava, però és clar, jo havia crescut, ell no.
Veig el bell rostre de ma mare en les fotos, va ser tan forta... Ens va criar a mon germà i a mi, sola, sense ajuda, únicament amb el seu valor, el seu coratge i la seua imaginació. I la veritat és que s'ho va muntar bé, tinc bons records amb ella, encara que m'hagués agradat conèixer-la millor, llàstima de la guerra.
Incapaç d'aguantar ni un minut més en aquesta casa, agafo l'àlbum, surto ràpidament de l'habitació i em dirigeixo a la porta de sortida.
"Tant se val el que hagis estranyat
que els records mai no s'oblidaran.
Les persones que a tu t'han marcat,
en el teu cor perduraran."
(La realitat, de Teràpia de Shock)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada