Frase

-"En un món de portes tancades, l'home que té la clau és el rei." (Sherlock)

Dolça venjança.

Tens por? La tens? Sí, oi? Ara que el sol se'n va i ara que lluna torna, ara que l'obscuritat et torna cega, que les cuques de llum s'apaguen i que les estrelles no brillen. Ara, per fi, tens por.

Ara és el meu moment. Tants anys ocultant-me, tants anys fugint, però ha valgut la pena esperar. Ara per fi em toca a mi. Allò a el que més tems, allò a el que sempre has tingut por, ara està de part meva. Preparats per derrocar-te. 

Venjança? Sí, ho podríem dir així. Fer-te pagar tot el que em vas fer. Pensaves que feies el bé? T'equivocaves. Ningú no fa el bé ni el mal, únicament són productes de la nostra tossuderia, del voler tindre explicacions per tot.

"Has ferit algú? Li has fet sentir malament? Ets dolent." No, potser l'altre li ha donat raons suficients per fer-li mal. No penseu en això, veritat? Un altre error.

Observa la poca llum que queda, és l'última que veuràs.

Ara tens el que et mereixes. Faràs tot el que et digui, em diràs tot el que vulgui sentir, sinó, ja pots començar a pregar a allò al que dieu Déu. 

Que sóc malvat? No filla, no, sóc venjatiu.

Perquè en la venjança el més dèbil és sempre el més feroç. (Anònim)

Records que van quedar...

Cap amunt, cap avall, cap amunt, cap avall. Què divertit era aquell cavallet! Recordo que era capaç de passar-me hores balancejant-me en ell, imaginant-me que era un bell cavaller que recorria regions i salvava princeses. Què bonics records. No passava un dia en el que no desitjava tornar a ser aquell nen, aquell nen que no tenia preocupacions, aquell nen al que li van treure la infància... cruelment i sense compassió.

Recorro el que queda d'aquesta antiga casa. Què feliç vaig ser aquí! Passejo pel saló, observant com els anys també han passat per aquest vell edifici. Observo papers i mobles destrossats a terra com si estiguessin dormint. Se'm fa difícil retenir les llàgrimes, va ser tot tan de sobte, tan inesperat... Ningú no s'ho esperava, ningú no ho desitjava...

Segueixo caminant i veig uns quadres a terra. Recordo aquells quadres, recordo el dia en el que ma mare els va portar a casa, estava molt il·lusionada perquè li agradaven molt, i molt contenta perquè no l'havien costat gairebé res. Era un dels pocs records que tenia de ma mare tant contenta, però és clar, tampoc és que me'n recordés de gaires coses...

Entro a l'habitació dels meus pares, el llit està destrossat i els mobles són pel terra. Però, estranyament, la prestatgeria de llibres encara estava dempeus. Era enorme. No podia dir el mateix dels llibres, que eren per terra. Aquells llibres que ma mare tant va amar, eren la seua possessió més apreciada, li encantava llegir. Eren quasi tots de viatges i aventures, a ella li agradava somiar que vivia en un lloc molt llunyà, on cap dels seus problemes mai no la trobarien.

Faig una última ullada a l'habitació abans de marxar, però ràpidament torno a girar-me, acabo de veure una cosa a terra. M'apropo a veure i és exactament el que pensava. L'àlbum de fotos, el nostre àlbum de fotos. L'agafo amb cura i m'assento al que queda de llit. L'obro poc a poc, no està molt ben conservat, però encara és possible observar algunes fotografies. Recorro les pàgines i veig mon germà, no era tan alt com el recordava, però és clar, jo havia crescut, ell no.

Veig el bell rostre de ma mare en les fotos, va ser tan forta... Ens va criar a mon germà i a mi, sola, sense ajuda, únicament amb el seu valor, el seu coratge i la seua imaginació. I la veritat és que s'ho va muntar bé, tinc bons records amb ella, encara que m'hagués agradat conèixer-la millor, llàstima de la guerra.

Incapaç d'aguantar ni un minut més en aquesta casa, agafo l'àlbum, surto ràpidament de l'habitació i em dirigeixo a la porta de sortida.

-Bé; ja poden destruir-la.

"Tant se val el que hagis estranyat

que els records mai no s'oblidaran. 

Les persones que a tu t'han marcat,

en el teu cor perduraran."

(La realitat, de Teràpia de Shock)

Taxi.

-Taxi! Segueixi aquell somni!

Què m'ha passat? Jo abans tenia esperança, tenia il·lusions... En el meu bagul no hi havia lloc per les tristors ni les preocupacions. Ho tenia tot. Portava un mapa i una brúixola, per no perdre'm, un llibre, per alimentar-me quan tingués gana, i un rellotge, per no arribar tard. Llavors, on està l'error?
Vaig treballar en aquest projecte durant anys, li vaig dedicar tot el meu temps i diners, i llavors, perquè?
M'he xocat, me xocat contra un mur, m'he xocat sense córrer. M'he ofegat, el meu vaixell ha naufragat al mateix temps que sortia del port. Els meus somnis han fugit de la gàbia on els tenia.

Els somnis tenien moltes ganes de sortir, moltes... I després de molt aguantar-se han acabat obrint la porta de la gàbia. Se m'han escapat tots en un obrir i tancar d'ulls. Per això tant esforç? La impaciència m'ha deixat cec... Tenia tantes ganes de que els somnis es complissin que al final he acabat perdent-los tots.

Ara em veig perseguint-los per intentar recuperar, encara que sigui, algun dels somnis. Resant i demanant a Déu que tornin, perquè, si no ho fan, estaré perdut. Em sento com si comencés de zero, sense esperances, sense intencions, sense propòsits, sense res...

L'avarícia i la cobdícia m'han portat a la més inèdita ruïna.

Ara, veig con els somnis que un dia van ser meus marxen sense ni tan sols acomiadar-se.

Frase

-"L'art no és una cosa, sinó un camí." (Elbert Hubbard)

No és fàcil.

Tots passem per mals moments, absolutament tots. A uns els hi duren més, a d'altres menys, però sempre estan allí. Ens agradarà? Clar que no, a ningú no li agrada passar per un mal moment, però és necessari, una espècie de forma d'equilibrar el Karma. Perquè, passis pel que passis en el teu mal moment, sempre has de recordar que, en una muntanya russa, després de cada baixada sempre hi ha una pujada.

Perquè recorda que no és fàcil, no és fàcil sortir d'un pou, no és fàcil tornar a volar després de caure, però és necessari, és necessari per continuar vivint. Sé que no és fàcil viure, que no és fàcil portar una vida normal, no és gens fàcil, però és inevitable. No és fàcil continuar.

Per això sempre has d'estar alerta, mai baixar la guàrdia. Perquè en qualsevol moment, en qualsevol lloc, pot venir-te el mal moment, la desgràcia.
Però això no és suficient; encara que estiguis alerta, encara que no baixis la guàrdia, compta sempre amb algú. Tingues un soci, un company de viatge, perquè saps perfectament que no ho pots fer sol, ho saps... Ningú no és capaç de aconseguir-ho sol. Estigueu sempre junts, fent-vos costat l'un a l'altre, i així, serà més fàcil.

Tots sabem perfectament que no és fàcil. Però dis-me, on és el teu company?

"Curar les ferides i seguir endavant no és fàcil, però és el camí." (Paulo Coelho)

Sound of silence.

Calla. Escolta. Ho sents? Ho pots sentir? Preciós, oi? Poques vegades més ho sentiràs. Has tingut sort, no tothom és capaç de sentir-ho. Per uns és impossible i per altres... bé, per altres és encara més impossible. 

Has sigut capaç de sentir-ho, i això vol dir una cosa. Vol dir que no ets normal, que ets especial. Vol dir que has arribat fins el fons de la teva ànima. Vol dir que t'has trobat, que ja saps qui ets. Vol dir tantes coses, que mai no podries arribar a contar-les. 

Mira't, tens un gran futur. Has demostrat ser el qui vaig pensar que erets. M'has demostrat que pots arribar a aconseguir tot allò que et proposis, tot allò que vulguis fer. Ets silenciosament genial.

I recorda que, quan hagis d'afrontar un problema, has de parar. Para, calla, i escolta. Escolta, escolta profundament, i només si et concentres prou, podràs arribar a escoltar el so del silenci.

"Ten thousand people, maybe more.

People talking without speaking,

people hearing without listening,

people writing song that voices never share

and no one dare

disturb the sound of silence."

Perquè si de veritat vols escoltar, pots arribar a sentir-ho.