Frase

-"Aquell qui crema un llibre ja havia cremat abans sa ànima." (Julio Laso Barriola)

Assassinat a la creativitat.

Ningú no m'ho va preguntar, ningú no em va dir si volia ser aquí. 

Llibertat? I una merda.

Sóc aquí, pensant en el que podria estar fent allà. Aprenc inútilment coses que després oblidaré, i us preguntareu, per a què? No ho sé, "només fes-ho i calla i la vida t'anirà millor", diuen.

Per què? No vull, no em sento bé aquí. La vida és llarga, avorrida i monòtona. Però no et pots queixar no, no ho pots fer. Bé, ho pots intentar, però et faran callar.

La bellesa no és aquí, és allà. Malgrat això, jo sóc aquí i no allà. Aquí, on no hauria de ser. Aquí, on haurien de "fomentar la meua imaginació". Però no ho fan, no saben com fer-ho. Algú de tant en tant ho fa, però no s'hi queden molt, es van i no els tornes a veure mai més. Llàstima, era l'únic que feia això una mica més suportable. 

No puc realitzar-me, em retenen, em tanquen, no em volen. 

Però, tot i això, jo sóc aquí, i no allà.

Talla-li les ales a l'ocell, i l'ocell caurà.

Me'n vaig a poc a poc.

Em xuclen l'energia, la diversió, la màgia... En definitiva; la vida.

Me'n vaig a poc a poc, sense que ningú no sembli adonar-se'n.

Sense ningú amb el que jugar, amb el que divertir-me.

Amb el que passar hores sense preocupar-me.

Acumulo pols i me'n vaig anant.

Un es va marcint, de tant desús.

M'endinso en l'obscuritat.

Jo, el d'abans.

Jo, el nen.

Frase

-"Al escriure, un recorda que està viu, i això és un privilegi." (Ray Bradbury)

Vine.

-Vine. Apropa't. No et faré res, t'ho prometo.

-Mentida.

-Ets llesta. D'acord, no vinguis si no vols, però sàpigues que si vens tindràs tot el que vulguis, tot allò que has desitjat sempre, tot allò amb el que has somiat... 

-Tot?

-Tot. Absolutament tot. Vine, i podràs gaudir de tot allò. Vine, i et faré princesa, princesa del que vulguis. Tindràs súbdits, gent que farà el que tu vulguis, gent a les teves ordres. Vine i t'ensenyaré allò que ningú mai no t'ha ensenyat. T'ensenyaré a governar, a manar, a regnar. T'ensenyaré a estar per damunt dels altres, a ser millor, a sentir-te millor. T'ensenyaré a anar pujant fins arribar a dalt de tot, i després romandre allà. Res ni ningú no estarà per damunt teu, seràs reina de tot el que t'envolta. No t'agradaria? Fer el que vulguis quan vulguis, perquè sí, sense haver de donar explicacions a ningú. Sentir-te màgica, sentir que pots amb tot, que res no et pot aturar. Sentir que cap cosa no podrà fer-te enfonsar mai, és una sensació increïble... 

Vine i tindràs tot això. 

-Vull més.

-Vols més? Llavors tindràs més, només has de vindre...

-D'acord, vinc.

-Fas bé, petita. Agafa'm la mà, vine.

"La millor manera d'alliberar-se de la temptació és caure en ella."

(Oscar Wilde)

La nit.

Passejava. Passejava pensant. A vegades li hagués agradat no pensar tant, però no ho podia impedir. Pensava massa.

Passejava a poc a poc, volia tastar cada segon d'aquella nit. Passejava i recordava. Recordava vells moments... Llàstima que tot s'hagués acabat. Ara se sentia sol, però no el molestava. Tots, absolutament tots, se n'havien anat. No literalment, encara eren allà, però sense adonar-se'n.

Tots tenien coses a fer... No ho entenia, per què? Quina necessitat tenia la gent de fer coses? Coses i més coses, coses tot el dia... S'havien parat a pensar alguna vegada si de veritat volien fer el que estaven fent? No ho creia. 

Quina necessitat tenien d'organitzar-ho tot? Amb lo bonic que és sortir al carrer sense saber què faràs. Fer un tomb per la nit sense rumb fix, aturar-te en una cafeteria a prendre alguna cosa... Observar els estels sense saber quin nom tenen... Perquè, per a què posar-los noms? Per què no, simplement, admirar sa bellesa? 

Tampoc no entenia la mania d'alguns homes d'explicar el perquè de tot. Per què donar sentit a la vida? Per què no únicament gaudir-la? Per a què voler saber perquè, com i on naix una flor? Per què no simplement observar lo bonica que és? Que estranya que és la gent...

I allí estava ell, diferent i indiferent al món; una vegada més, pensant. Pensant que ja no quedava gent com ell, pensant en lo preciosa que podria ésser la vida sense que la gent tingués coses a fer, pensant si, tard o d'hora, el món aprendria.

I allí estaven ell, ell i la nit, l'única que l'escoltava i el comprenia. 

Frase

-"En un món de portes tancades, l'home que té la clau és el rei." (Sherlock)

Dolça venjança.

Tens por? La tens? Sí, oi? Ara que el sol se'n va i ara que lluna torna, ara que l'obscuritat et torna cega, que les cuques de llum s'apaguen i que les estrelles no brillen. Ara, per fi, tens por.

Ara és el meu moment. Tants anys ocultant-me, tants anys fugint, però ha valgut la pena esperar. Ara per fi em toca a mi. Allò a el que més tems, allò a el que sempre has tingut por, ara està de part meva. Preparats per derrocar-te. 

Venjança? Sí, ho podríem dir així. Fer-te pagar tot el que em vas fer. Pensaves que feies el bé? T'equivocaves. Ningú no fa el bé ni el mal, únicament són productes de la nostra tossuderia, del voler tindre explicacions per tot.

"Has ferit algú? Li has fet sentir malament? Ets dolent." No, potser l'altre li ha donat raons suficients per fer-li mal. No penseu en això, veritat? Un altre error.

Observa la poca llum que queda, és l'última que veuràs.

Ara tens el que et mereixes. Faràs tot el que et digui, em diràs tot el que vulgui sentir, sinó, ja pots començar a pregar a allò al que dieu Déu. 

Que sóc malvat? No filla, no, sóc venjatiu.

Perquè en la venjança el més dèbil és sempre el més feroç. (Anònim)

Records que van quedar...

Cap amunt, cap avall, cap amunt, cap avall. Què divertit era aquell cavallet! Recordo que era capaç de passar-me hores balancejant-me en ell, imaginant-me que era un bell cavaller que recorria regions i salvava princeses. Què bonics records. No passava un dia en el que no desitjava tornar a ser aquell nen, aquell nen que no tenia preocupacions, aquell nen al que li van treure la infància... cruelment i sense compassió.

Recorro el que queda d'aquesta antiga casa. Què feliç vaig ser aquí! Passejo pel saló, observant com els anys també han passat per aquest vell edifici. Observo papers i mobles destrossats a terra com si estiguessin dormint. Se'm fa difícil retenir les llàgrimes, va ser tot tan de sobte, tan inesperat... Ningú no s'ho esperava, ningú no ho desitjava...

Segueixo caminant i veig uns quadres a terra. Recordo aquells quadres, recordo el dia en el que ma mare els va portar a casa, estava molt il·lusionada perquè li agradaven molt, i molt contenta perquè no l'havien costat gairebé res. Era un dels pocs records que tenia de ma mare tant contenta, però és clar, tampoc és que me'n recordés de gaires coses...

Entro a l'habitació dels meus pares, el llit està destrossat i els mobles són pel terra. Però, estranyament, la prestatgeria de llibres encara estava dempeus. Era enorme. No podia dir el mateix dels llibres, que eren per terra. Aquells llibres que ma mare tant va amar, eren la seua possessió més apreciada, li encantava llegir. Eren quasi tots de viatges i aventures, a ella li agradava somiar que vivia en un lloc molt llunyà, on cap dels seus problemes mai no la trobarien.

Faig una última ullada a l'habitació abans de marxar, però ràpidament torno a girar-me, acabo de veure una cosa a terra. M'apropo a veure i és exactament el que pensava. L'àlbum de fotos, el nostre àlbum de fotos. L'agafo amb cura i m'assento al que queda de llit. L'obro poc a poc, no està molt ben conservat, però encara és possible observar algunes fotografies. Recorro les pàgines i veig mon germà, no era tan alt com el recordava, però és clar, jo havia crescut, ell no.

Veig el bell rostre de ma mare en les fotos, va ser tan forta... Ens va criar a mon germà i a mi, sola, sense ajuda, únicament amb el seu valor, el seu coratge i la seua imaginació. I la veritat és que s'ho va muntar bé, tinc bons records amb ella, encara que m'hagués agradat conèixer-la millor, llàstima de la guerra.

Incapaç d'aguantar ni un minut més en aquesta casa, agafo l'àlbum, surto ràpidament de l'habitació i em dirigeixo a la porta de sortida.

-Bé; ja poden destruir-la.

"Tant se val el que hagis estranyat

que els records mai no s'oblidaran. 

Les persones que a tu t'han marcat,

en el teu cor perduraran."

(La realitat, de Teràpia de Shock)

Taxi.

-Taxi! Segueixi aquell somni!

Què m'ha passat? Jo abans tenia esperança, tenia il·lusions... En el meu bagul no hi havia lloc per les tristors ni les preocupacions. Ho tenia tot. Portava un mapa i una brúixola, per no perdre'm, un llibre, per alimentar-me quan tingués gana, i un rellotge, per no arribar tard. Llavors, on està l'error?
Vaig treballar en aquest projecte durant anys, li vaig dedicar tot el meu temps i diners, i llavors, perquè?
M'he xocat, me xocat contra un mur, m'he xocat sense córrer. M'he ofegat, el meu vaixell ha naufragat al mateix temps que sortia del port. Els meus somnis han fugit de la gàbia on els tenia.

Els somnis tenien moltes ganes de sortir, moltes... I després de molt aguantar-se han acabat obrint la porta de la gàbia. Se m'han escapat tots en un obrir i tancar d'ulls. Per això tant esforç? La impaciència m'ha deixat cec... Tenia tantes ganes de que els somnis es complissin que al final he acabat perdent-los tots.

Ara em veig perseguint-los per intentar recuperar, encara que sigui, algun dels somnis. Resant i demanant a Déu que tornin, perquè, si no ho fan, estaré perdut. Em sento com si comencés de zero, sense esperances, sense intencions, sense propòsits, sense res...

L'avarícia i la cobdícia m'han portat a la més inèdita ruïna.

Ara, veig con els somnis que un dia van ser meus marxen sense ni tan sols acomiadar-se.

Frase

-"L'art no és una cosa, sinó un camí." (Elbert Hubbard)

No és fàcil.

Tots passem per mals moments, absolutament tots. A uns els hi duren més, a d'altres menys, però sempre estan allí. Ens agradarà? Clar que no, a ningú no li agrada passar per un mal moment, però és necessari, una espècie de forma d'equilibrar el Karma. Perquè, passis pel que passis en el teu mal moment, sempre has de recordar que, en una muntanya russa, després de cada baixada sempre hi ha una pujada.

Perquè recorda que no és fàcil, no és fàcil sortir d'un pou, no és fàcil tornar a volar després de caure, però és necessari, és necessari per continuar vivint. Sé que no és fàcil viure, que no és fàcil portar una vida normal, no és gens fàcil, però és inevitable. No és fàcil continuar.

Per això sempre has d'estar alerta, mai baixar la guàrdia. Perquè en qualsevol moment, en qualsevol lloc, pot venir-te el mal moment, la desgràcia.
Però això no és suficient; encara que estiguis alerta, encara que no baixis la guàrdia, compta sempre amb algú. Tingues un soci, un company de viatge, perquè saps perfectament que no ho pots fer sol, ho saps... Ningú no és capaç de aconseguir-ho sol. Estigueu sempre junts, fent-vos costat l'un a l'altre, i així, serà més fàcil.

Tots sabem perfectament que no és fàcil. Però dis-me, on és el teu company?

"Curar les ferides i seguir endavant no és fàcil, però és el camí." (Paulo Coelho)

Sound of silence.

Calla. Escolta. Ho sents? Ho pots sentir? Preciós, oi? Poques vegades més ho sentiràs. Has tingut sort, no tothom és capaç de sentir-ho. Per uns és impossible i per altres... bé, per altres és encara més impossible. 

Has sigut capaç de sentir-ho, i això vol dir una cosa. Vol dir que no ets normal, que ets especial. Vol dir que has arribat fins el fons de la teva ànima. Vol dir que t'has trobat, que ja saps qui ets. Vol dir tantes coses, que mai no podries arribar a contar-les. 

Mira't, tens un gran futur. Has demostrat ser el qui vaig pensar que erets. M'has demostrat que pots arribar a aconseguir tot allò que et proposis, tot allò que vulguis fer. Ets silenciosament genial.

I recorda que, quan hagis d'afrontar un problema, has de parar. Para, calla, i escolta. Escolta, escolta profundament, i només si et concentres prou, podràs arribar a escoltar el so del silenci.

"Ten thousand people, maybe more.

People talking without speaking,

people hearing without listening,

people writing song that voices never share

and no one dare

disturb the sound of silence."

Perquè si de veritat vols escoltar, pots arribar a sentir-ho.

Corren.

Corria. O més ben dit, fugia. Fugia de les penes, dels malsons, de les tristors. Fugia de la vida, la seva vida. Una vida que havia començat bé, però que, al final, es va acabar podrint. 

En els últims anys, tot havia anat a pitjor. Inclús abans de que passés, ja s'ho ensumava, no es podia tindre tanta sort. Sort que li havia acompanyat des de petit, però que ara, l'havia abandonat.

Però es clar, tots tenien raó, tot menys ella, no era culpa de ningú, sinó seva, únicament seva. Tot va ser culpa del no parlar, del voler aguantar-s'ho tot dins, sense dir ni mitja paraula, ni tan sols un simple so. En aquell moment, no pensava que podria afectar-li en un futur. Pobre criatura, pobre innocent criatura. Desconeixia el poder de les paraules. 

I tot va succeir tan ràpid, tan ràpid, que ni ella mateixa se'n va adonar del que havia passat.

Tenia somnis, tenia esperances. 

Ho havia donat tot per aconseguir-ho, absolutament tot,

i ara, ho havia perdut tot, absolutament tot.

"Corren, corren pels carrers corren,

paraules que no s'esborren,

imatges que no se'n van." 
(Corren, de Gossos)

De sobte, tots els seus somnis es van transformar en malsons.

No es tan fàcil fugir dels records...

Frase

-"La lectura és per la ment el que l'exercici pel cos." (Anònim)

Cafè.

Vine. Assenta't al meu costat. Parlem. Parlem de les penes que ens pertorben, i de les que encara queden per arribar. Parlem dels llocs que hem visitat, dels records que vam deixar. Parlem de llibres, de música i de pel·lícules. Parlem dels nostres interessos, dels nostres pensaments, dels nostres ideals. Parlem de nosaltres, de ells i de ell. Parlem de tu, de tots, de tot. Sigui del que sigui, parlem-hi.

Parlem de les nostres pors, parlem dels nostres odis, parlem de les nostres vides...

Vine. Apropa't. Conta'm. Conta'm què és allò que et preocupa. Conta'm qui és l'afortunat al que estimes. Conta'm què has fet avui, conta'm què vas fer ahir i, potser, si hi ha temps, conta'm el que faràs demà.

Vine. Mira'm. Vull saber-ho, t'escolto. Quants carrers has hagut de recórrer per arribar avui fins aquí? ¿A quantes persones t'has trobat, i de quantes has passat? ¿Quants aparadors t'has parat a mirar i quant has desitjat comprar? Solta't, tranquil·la. Únicament vull saber.

Potser, si contestes les meves preguntes, et podria ajudar. Potser, si m'ho contessis tot, podria guiar-te. Però no ho fas, no ho vols fer. Et fa por, o vergonya, o què sé jo. Algun estúpid pensament ha recorregut el teu cap de punta a punta impedint que m'ho contis.

Haguéssim pogut parlar, haguéssim pogut conèixer-nos. En fi, una altra vegada serà.

I així, lentament, es va desfent la conversació en la espuma del cafè. Jo et miro, tu em mires, i ens girem. Com ha canviat tot, encara recordo la nostra primera conversa; curta, intensa, i aquí.

Vam connectar d'una manera especial, i des de llavors aquest has sigut el nostre petit santuari.

Llàstima, aquesta vegada sense dubte, de que les coses acabin.

L'últim glop.

Adéu, petita, espero que demà contestis les meves preguntes.

Boulevard of broken dreams.

Les fredes gotes de pluja recorrien les seves galtes fins caure al terra, avui el cel plorava. No portava paraigües, no li feia falta, tant li feia. Recorria els carrer buits d'aquesta trista ciutat sense rumb fix, no tenia on anar. Aquella era la ciutat on havia nascut, on s'havia criat i on havia crescut, però no la reconeixia. Cada carrer i cada racó li semblaven nous. Caminava mirant el terra, observant el seu reflex als tolls d'aigua, ja no li importaria si es xocava, es queia o es danyava, ho havia perdut tot. No li quedava res.

Tots els seus projectes s'havien esvaït, tot el futur que havia planejat, se'n havia anat. L'havia abandonat com aquell que llença un paper a terra, sense importar-li què li passarà o qui se'l trobarà. Així es sentia. Ja no li quedava ni esperança. 

Ara estava sol, completament sol. No hi havia ningú al que pogués demanar ajuda, ningú amb el que compartir les seves penes, ningú... En aquells moments li hagués agradat tindre algú amb el que parlar. Però no hi havia ningú al carrer, només putes, borratxos i enamorats, ningú decent.

Així, sense on caure's mort, Billie va decidir anar al lloc on se'l escoltaria, al lloc on ofegaria les seves penes en alcohol, el lloc on gastaria els seus últims deu euros, l'únic lloc on, en aquests casos, pots dirigir-te. El coneixia bé, però mai hi havia entrat. De petit, el veia des l'altra vorera, però la seva mare no li permetia apropar-se més, li deia que era el lloc on anaven les persones a les que ja no li quedava res en aquesta vida, les que ja no tenien res que perdre, a gastar els seus últims estalvis en beguda, just el que ell anava a fer...

El Bulevard dels Somnis Perduts.

Ja no li quedava res, ja no li quedava ningú. Aquell era el seu lloc.

Frase

-"La meva droga és el teatre, hauria d'acudir a una desintoxicació, però no vull." (Concha Velasco)

Sensacions teatrals.

Tic, tac, tic, tac. Falten només uns pocs minuts. Noto com els nervis es van apoderant de mi. De sobte, em venen ganes de fer tot tipus de bogeries. Miro els meus companys, ells em miren a mi. Perfecte, tot llest. Una veu, de sobte, s'aixeca entre les demés i tots callen. Aprofito per donar un últim repàs mental al meu text, però no ho aconsegueixo. La il·lusió m'ho impedeix, alguna cosa m'espenteja a assaborir fins l'últim segon d'aquest moment. La veu calla, ha arribat l'hora. El llum es tanca i es sent un soroll, un soroll del qual ens alimentem molts aquí, un soroll que marca el principi i la fi de la vida d'aquest petit personatge, un soroll que ens calma i ens excita a la vegada, treu el millor i el pitjor de nosaltres, un soroll que esperem impacients, un soroll que solem anomenar "aplaudiment".

I, abans de veure com el teló s'obre davant els meus ulls, un lleuger pensament recorre la meva ment abans de l'espectacle: únicament són dues simples paraules, però em donen forces suficients per continuar. Una llum il·lumina la meva cara finalment. Ara sí, ha començat. Els meus peus exploren l'escenari com si fossin els d'una ballarina, la veu surt de la meva gola com si fos la d'un poeta i el meu cos explica una història com un llibre. Totes les meves facultats s'uneixen en una sola, fet que únicament passa quan em trobo en aquesta sala, per oferir al públic una obra que no podran oblidar. Això sí, cada personatge escull entretenir-los a la seva manera, cada actor és un món, cada actor és el seu món.

Una vegada acabada la proesa, faig una última ullada al públic abans de que el meu cos i el meu cap es moguin lleugerament cap abaix. Sé que el gran Dionís estarà observant-me orgullós des de dalt en aquests moments. No puc demanar més.

Text pel dia mundial del teatre, 27 de març.

Frase

-"La lectura és la fàbrica de la imaginació". (Jaino Gomelsky)